Per a pares mares

Causes

La pneumònia pot estar provocada per diferents tipus de gèrmens, com els bacteris, els virus, els fongs i els paràsits. Encara que els diferents tipus de pneumònia tendeixen a afectar diferents grups d’edat, la majoria estan provocades per virus sobretot en bebès i nens petits ^[1];[5].

Els virus que causen pneumònia més freqüentment són el virus influença (el virus de la grip), virus sincític respiratori (VSR), parainfluença i adenovirus ^[6]. La pneumònia causada per bacteris tendeix a ser la més greu. Quan la pneumònia és d’origen bacterià, generalment el nen infectat emmalalteix relativament de pressa i experimenta una febre alta que apareix de forma brusca i s’acompanya d’una respiració més ràpida de l’habitual. En canvi, quan la pneumònia és d’origen víric, els símptomes tendeixen a aparèixer de forma més progressiva i acostumen a ser menys intensos que en la pneumònia bacteriana. Rares vegades els fongs o paràsits poden produir una pneumònia i, si succeeix, acostuma a ser en nens amb malalties prèvies ^[7].

No sempre és fàcil saber si una pneumònia és bacteriana o vírica. A més, sovint també és molt difícil distingir entre una pneumònia causada per un virus o una pneumònia que apareix com a complicació bacteriana d’un procés que al principi era víric.

Aquests agents infecciosos poden arribar a infectar el nen de diferents formes ^[1]:

• Per propagació directa fins als pulmons dels bacteris i virus que viu en al nas, als pits o a la boca.
• Inhalació d’alguns d’aquests gèrmens, des d’on arriben directament als pulmons.
• Ingesta d’aliment, líquids, vòmits o secrecions de la boca. Llavors es produeix l’anomenada “pneumònia per aspiració”.

Existeixen a més una sèrie de circumstàncies o factors que augmenten el risc del nen de contraure i patir una pneumònia. Aquests factors de risc són ^[1]:

• Exposició al fum del tabac.
• Infecció viral respiratòria recent (refredat comú, laringitis, grip).
• Altres malalties com a cardiopatia o diabetis mellitus.
• Viure reclòs en institucions.
• Cirurgia o traumatisme recent.
• Problema del sistema immunitari, a causa de malalties o tractaments.
• Alteracions anatòmiques dels pulmons

Símptomes

El període d’incubació des que es contreu el germen fins que apareixen els símptomes de la pneumònia varia, depenent del tipus de virus o bacteri que estigui causant la infecció. Alguns dels períodes d’incubació més habituals entre els virus són: de quatre a sis dies (virus sincític respiratori) o de 18 a 72 hores (grip) ^[5].

Sigui quina sigui la causa, és freqüent que la pneumònia comenci després de dos o tres dies que el nen hagi passat una infecció respiratòria de vies altes (refredat comú). Per això, sovint passen diversos dies fins que es diagnostica. Altres vegades poden aparèixer uns altres símptomes com ara una simple febre prolongada, un dolor abdominal o toràcic, dificultat per respirar, decaïment, inapetència o vòmits acompanyats de febre. En qualsevol dels casos la febre gairebé sempre és present (pot ser que no en nens molt petits) i la tos és un símptoma molt comú encara que pot faltar.

Els símptomes de pneumònia varien depenent de l’edat del nen i de la causa de la pneumònia. Alguns dels símptomes que més apareixen en un nen amb pneumònia són ^[1]:

• Tos (en algunes pneumònies acompanyada d’una mucositat groguenca o verdosa).
• Febre que pot ser moderada o alta acompanyada de sudoració.
• Calfreds amb tremolors.
• Dificultat per respirar (pot succeir únicament quan el nen fa determinats esforços com ara córrer o pujar les escales).

Altres símptomes que poden aparèixer encara que amb menor freqüència són ^[1];[2]:

• Dolor al pit punxant que empitjora quan el nen respira profundament o tus.
• Maldecap.
• Dolor de panxa o abdominal.
• Sudoració excessiva i pell enganxosa.
• Inapetència, baixa energia i pèrdua de la gana (en els nens grans) o escàs interès pel pit o el biberó (en els lactants).
• Respiració més ràpida de l’habitual.
• Emissió de sorolls en respirar (els “xiulets” són més freqüents en la pneumònia vírica).
• Respiració treballosa que fa que els músculs situats a l’altura de les costelles s’enfonsin amb cada respiració.
• Vòmits.

Tanmateix, de vegades, l’únic símptoma que presenta un nen amb pneumònia és la respiració ràpida. En ocasions, quan la pneumònia afecta a la part inferior dels pulmons, molt propera a l’abdomen, pot no haver-hi cap problema respiratori, però sí febre i dolor abdominal o vòmits.

Alguns nens amb pneumònia tenen símptomes que donen pistes sobre quins gèrmens estan causant la malaltia. Per exemple, en nens grans i adolescents, la pneumònia provocada per micoplasma (també denominada “pneumònia atípica”) es caracteritza per provocar mal de coll i de cap a banda dels símptomes de pneumònia habituals. Tanmateix, en els lactants, la pneumònia provocada per clamídia, a més de provocar símptomes lleus, pot associar-se a una conjuntivitis (inflamació a l’ull) en absència de febre. Quan la pneumònia està provocada per la tos ferina, el nen pot tenir llargs episodis de tos, posar-se cianòtic (blau) a causa de la falta d’aire o emetre un so aspirat característic en intentar agafar aire ^[7].

Com es diagnostica

El metge podrà fer un diagnòstic de pneumònia mitjançant un interrogatori dels símptomes i l’auscultació dels pulmons, ja que amb la respiració apareix un soroll molt característic, el qual forma part d’una exploració física minuciosa del nen. En alguns casos, i en funció sempre del criteri mèdic, pot ser necessària la realització d’una radiografia de tórax ^[7].

A les radiografies realitzades, la pneumònia pot aparèixer de moltes formes diferents encara que l’habitual és veure una taca blanquinosa que ocupa una part del pulmó (és la zona infectada). Cal tenir en compte que algunes vegades, sobretot al principi o quan és una pneumònia causada per virus, la pneumònia pot no ser fàcilment visible a la radiografía ^[7].

Alguns nens poden necessitar altres proves que tot i que no són sempre necessàries, sí que poden orientar en els casos dubtosos. Aquestes proves són ^[1]:

• Anàlisi de sang.
• Gasometria arterial, que consisteix en una anàlisi de sang especial per veure si està arribant suficient oxigen a la sang.
• Tomografia computeritzada del tòrax (TAC), es tracta d’una prova radiològica diferent a la radiografia.
• Cultiu d’esput (mucositat expectorada) per buscar l’organisme causant dels símptomes.
• Cultiu de líquid pleural si hi ha presencia de líquid en l’espai que envolta els pulmons.

Tractament

Malgrat que la majoria dels nens poden rebre tractament a casa, una de les decisions inicials del metge és si el nen necessita que l’hospitalitzin per rebre tractament. Les circumstàncies que augmenten el risc que el nen sigui ingressat són ^[1];[5]:

• Tenir una altra malaltia a més de la pneumònia.
• Presentar símptomes greus.
• Impossibilitat de cuidar el nen a casa.
• Ser lactant menor de 3 mesos.
• Pneumònies recurrents.
• Necessitar un aportament més gran d’oxigen.

Una vegada determinat si el tractament pot realitzar-se de forma domiciliària, el metge planificarà el tractament del nen en funció del tipus de pneumònia que pateix i en els símptomes que estigui manifestant.

Generalment, si es sospita que la pneumònia està causada per un virus, l’actitud més correcta és no emprar antibiòtics, si bé, el tractament antibiòtic és obligat quan se sospita una pneumònia bacteriana ^[7]. El tipus d’antibiòtic vindrà determinat pel tipus de pneumònia que presenti el nen i normalment s’administra de forma oral, en xarop. Aquest tractament s’ha d’administrar de forma minuciosa amb la freqüència i durada prescrits pel seu metge i durant el temps necessari per a la curació d’aquesta malaltia, no havent de suspendre’l MAI abans del temps prescrit si no és per indicació d’un professional ^[5]. D’aquesta forma el nen es recuperarà abans i es reduiran les probabilitats que contagiï altres membres de la família.

Altres mesures que es poden realitzar a casa i que són necessàries per tractar amb èxit a un nen que sofreix pneumònia són ^{[1];[3];[5];[7]}:

• Oferir al nen molt líquid per ajudar a fluïditzar les secrecions i que siguin expulsades amb més facilitat.
• Permetre el descans.
• No administrar fàrmacs per alleugerir la tos sense parlar primer amb el metge, ja que alguns fàrmacs antitussígens impedeixen que els pulmons es netegin de mucositats, la qual cosa pot ser contraproduent en alguns tipus de pneumònia.
• Controlar la febre amb paracetamol o ibuprofèn segons li hagi pautat el seu metge. S’aconsella posar el termòmetre almenys una vegada al matí i una altra a la tarda.
• Mantenir una bona humitat a l’ambient (al nord d’Espanya ja hi ha massa humitat, simplement no posi la calefacció gaire alta i mantingui un recipient amb aigua a l’habitació).
• Registrar la temperatura del nen per detectar possibles nous pics febrils.
• No forçar el nen a menjar si es troba malament.
• Si el nen es queixa de dolor al pit, es pot aplicar una manta elèctrica o un drap calent a la zona.
• Comprovar la bona coloració de les ungles de les mans i els llavis del nen.
• Mantenir el cap i el pit del nen lleugerament elevats.
• Ensenyar el nen a cobrir-se el nas i la boca quan tussi o esternudi.

Perspectives a llarg termini

La pneumònia habitualment no és greu, llevat d’en rares excepcions, i pot tractar-se a casa sense temor que sorgeixin complicacions. No obstant això, s’han de diferenciar les pneumònies produïdes per virus que acostumen a tenir poca transcendència i que no requereixen un tractament antibiòtic, de les produïdes per bacteris que poden ser una mica més importants i requereixen l’ús d’antibiòtics ^[7].

En general amb el tractament adequat, la majoria dels nens amb pneumònies causades per bacteris milloren al cap de dues setmanes, encara que en el cas de la pneumònia vírica poden trigar més ^[1];[5].

En algunes ocasions és possible que el metge vulgui comprovar que la radiografia de tòrax torna a ser normal després de prendre el tractament antibiòtic prescrit. Tanmateix, poden arribar a passar diverses setmanes fins que les radiografies siguin normals ^[1].

Saber-ne més

Algunes preguntes freqüents sobre la pneumònia:

Quan consultar el metge durant l’evolució d’una pneumònia en tractament?
Com es pot prevenir la pneumònia?
Ha d’anar a l’escola un nen amb pneumònia?
És contagiosa la pneumònia?