Per a pares mares

Causes

Entre les causes del desenvolupament de l’al·lèrgia, distingim diferents factors: aquells que predisposen al desenvolupament de l’al·lèrgia, aquells que la causen directament (els al·lèrgens) i aquells que influeixen en el seu desenvolupament que, al seu torn, una vegada establerta l’al·lèrgia, també són desencadenants dels símptomes ^[6]. Vegem-los:

1. Factors predisponents:
   • Predisposició genètica, que es denomina atòpia. Són aquells nens amb facilitat per al desenvolupament de malalties al·lèrgiques si hi ha altres membres de la família (pare, mare, germà, etc.) que són al·lèrgics. L’al·lèrgia no s’hereta, però sí la predisposició a desenvolupar-la.
   • El Sexe. En algunes malalties al·lèrgiques, com és el cas de l’asma, aquesta malaltia és més freqüent en homes.
2. Factors causals: els al·lèrgens (àcars de la pols, fongs, epitelis d’animals, paneroles, aliments, etc.).
3. Factors facilitadors o desencadenants: Són factors que no produeixen al·lèrgia per si mateixos, però que faciliten que una persona pugui esdevenir al·lèrgica a una substància, o bé poden actuar com a factors desencadenants en una persona que ja és al·lèrgica:
   • Contaminació
   • Fum de tabac
   • Infeccions respiratòries
   • Aire fred
   • Exercici

Símptomes

Les reaccions al·lèrgiques poden produir-se en qualsevol part de l’organisme ja que les persones entren en contacte amb els al·lèrgens a través de l’aire que respiren, dels aliments que mengen o de les coses que toquen.

El tipus i gravetat dels símptomes de l’al·lèrgia varien entre els tipus d’al·lèrgies i entre pacients. Els símptomes poden anar de lleus o importants molèsties estacionals (per exemple, les al·lèrgies al pol·len o per determinats fongs) a problemes que es manifesten durant tot l’any (com els àcars de la pols o certs aliments).

Els símptomes més corrents d’al·lèrgia son ^[6]:

• Congestió nasal, esternuts, freqüentment “en salves”.
• Tos.
• Coïssor d’ulls, nas, paladar, oïdes o coll, pell…
• Ulleres.
• Llagrimeig, envermelliment dels ulls, lleganyes, inflamació de parpelles.
• Xiulets al pit, dificultat respiratòria, opressió al pit.
• Erupcions a la pell, faves…
• Dolors d’abdomen, diarrea, vòmits (sobretot en lactants i nens petits).

Els lactants rarament presenten símptomes d’al·lèrgia. Però tan aviat com la llet és introduïda a la dieta, alguns nens poden començar a tenir vòmits, diarrea, còlics intestinals, etc. En ocasions, quan aquests símptomes digestius van remetent, comencen a aparèixer símptomes a la pell (eritema del bolquer, èczema…). Més tard poden aparèixer refredats bronquials o asma. Finalment, és comú que es facin patents símptomes al·lèrgics al nas (rinitis) o als ulls (conjuntivitis).

Com es diagnostica

Algunes al·lèrgies són força fàcils de diagnosticar perquè el patró de símptomes que segueix l’exposició a determinats al·lèrgens és fàcil d’identificar. Però altres al·lèrgies són menys òbvies perquè els seus símptomes recorden als quadres clínics d’altres trastorns.

Al llarg de la vida d’una persona s’entra en contacte amb diversos milers de substàncies capaces de produir al·lèrgia. En la majoria dels casos només una o unes quantes d’aquestes substàncies produeixen malaltia en alguna persona concreta. Però tot i això, de vegades trobar la causa de l’al·lèrgia en un pacient determinat pot ser extremadament difícil. Per això no és raonable realitzar un nombre indiscriminat de proves, sobretot en el cas dels nens. De tota manera s’acostuma a tenir al·lèrgies a substàncies amb les quals es té un contacte freqüent, per això la realització d’aquestes proves és un procés que s’ha de basar necessàriament en una història clínica detallada, per tal de determinar quins poden ser els al·lèrgens responsables de la malaltia del nen.

Segons aquesta història clínica detallada i una minuciosa exploració física, el seu pediatre podrà emetre un diagnòstic i receptar-li medicació o bé derivar-lo a un al·lergòleg que li faci un estudi d’al·lèrgia en profunditat i li recomani un tractament.

L’al·lergòleg probablement sol·liciti algunes proves per determinar a què és al·lèrgic.  Hi ha diversos tipus d’exploracions per poder determinar si un/a nen/a té al·lèrgia:

• Les proves cutànies: es poden fer en lactants de pocs mesos, però són més fiables a partir dels dos anys d’edat. Es realitzen tot aplicant a la pell gotes dels extractes als quals se suposa que el nen pot ser al·lèrgic, i a continuació es realitza una petita punció sobre aquestes gotes per introduir una mínima quantitat de l’al·lergen a la pell. Així es veurà si es produeix una reacció al cap de 15-20 minuts, quan s’efectua la lectura. Si el seu fill està sensibilitzat a algun al·lergen es produiran faves en aquest punt.
• Analítica de sang: és un complement de les proves a la pell. Serveixen per confirmar la prova cutània i també quantificar la intensitat de la sensibilització al·lèrgica.
• Hi ha una prova denominada Phadiatop Infant (Pharmacia Diagnostics -Uppssala-Sweden) que és una prova per a l’atòpia dissenyada especialment per a nens de fins quatre anys. És una tècnica de diagnòstic in vitro, que conté components d’al·lèrgens tant alimentaris com inhalats, basant-se en la prevalença coneguda dels al·lèrgens agressors que provoquen una malaltia atòpica en aquest grup d’edat. Conté el 98% dels al·lèrgens que causen la malaltia al·lèrgica en aquesta edat. Si el resultat és positiu, és altament probable que el pacient sigui efectivament al·lèrgic, mentre que si és negatiu, el més probable és que no ho sigui.

Tractament

La prevenció més òbvia és procurar evitar la substància a la qual s’és al·lèrgic, si aquesta és coneguda. Tanmateix, aquesta opció és sovint difícilment practicable, i de vegades, fins i tot impossible. Per això és fonamental l’educació dels nens amb al·lèrgia des de petits, no només sobre l’al·lèrgia en si mateixa, sinó també sobre les reaccions que poden presentar si ingereixen o entren en contacte amb l’al·lergen. A més, és recomanable informar a totes i cada una de les persones que estan a cura del seu fill (des dels monitors i professors de l’escola o llar d’infants fins als familiars i els pares dels seus amics) sobre l’al·lèrgia que pateix el nen per tal de reduir al màxim els símptomes al·lèrgics ^[1].

Cal tenir en compte que s’acostuma a ser al·lèrgic a més d’una substància o es va essent al llarg de la vida. Per això són fonamentals les mesures generals d’evitació dels al·lèrgens i de disminució de la càrrega dels mateixos en l’ambient habitual. Amb això es contribueix a disminuir el nombre d’episodis i la intensitat dels mateixos, i al seu torn prevenim el desenvolupament de noves al·lèrgies a substàncies.

La “desal·lergenització” del domicili per tant serà fonamental, sobretot a l’habitació ^[6]. Per dur-la a terme es poden seguir les següents recomanacions ^[6]:

1. Els pèls i les plomes dels animals domèstics constitueixen un material molt al·lèrgenic, de manera que s’aconsella evitar la presència a les habitacions del domicili d’animals amb pèl (particularment gossos, gats i hàmsters) i plomes, ja que, si el pacient ja és al·lèrgic a algun d’aquests animals, la seva mera presència pot causar símptomes, i si encara no ho és, el risc d’esdevenir al·lèrgic és molt alt.
2. Evitar catifes o moquetes, o en cas que siguin inevitables, sotmetre-les a una neteja minuciosa.
3. Evitar col·locar plantes dins de l’habitatge, ja que a la terra del test sovint creixen fongs. Sí que n’hi pot haver a les terrasses i els balcons.
4. És convenient pintar les parets amb pintura plàstica rentable i, preferiblement llises (no estucades). Són desaconsellables les parets empaperades o entelades.
5. La neteja es farà a diari amb aspirador. Als mobles se’ls traurà la pols amb una baieta humida i també es poden fer servir esprais per netejar mobles. Mai no s’escombrarà ni se sacsejarà la pols. Convé no oblidar els llocs ocults (quadres, sòcols, altells, etc.)
6. S’han d’evitar els ambientadors, esprais, etc. amb olors intenses i penetrants.
7. El tabac constitueix un irritant bronquial potentíssim. Per tant, està contraindicat fumar a la casa d’un pacient al·lèrgic, fins i tot quan ell/ella no sigui present.
8. Evitar les finestres obertes en excés, sobretot en època de pol·linització (primavera) i dies ventosos, i es farà servir preferentment l’aire condicionat per aclimatar la llar, sempre que la neteja de filtres i el manteniment es realitzin d’una forma regular.

Tanmateix, no sempre és possible o factible reduir l’exposició a l’al·lergen. En aquests casos, o quan les mesures de “desal·lergenització” del domicili no siguin suficients, el més probable és que el metge prescrigui medicaments, entre els quals es troben els següents ^[8]:

Antihistamínics: Els antihistamínics bloquegen els efectes de l’histamina i d’aquesta manera alleugeren els símptomes principals de l’al·lèrgia, com els esternuts, la conjuntivitis, el degoteig nasal… Els nous antihistamínics no produeixen els efectes secundaris no desitjats tradicionals. Estan disponibles en càpsules, cremes, esprais nasals, xarops i col·liris.

Corticoides: Són antiinflamatoris potents útils per tractar els símptomes de l’al·lèrgia. Estan disponibles en diverses formulacions: cremes, locions, esprais nasals i col·liris. Són molt eficaços, i encara que s’han d’utilitzar amb regularitat durant tot el període de temps mentre romangui la simptomatologia al·lèrgica, no s’ha d’oblidar que no s’han de subministrar durant més de tres mesos consecutius. A més és imprescindible utilitzar-los amb molta precaució en els nens.

Cromoglicats: Aquests medicaments s’utilitzen per prevenir nous brots de la malaltia, per la qual cosa han d’estar prescrits i administrats durant un període de temps anterior (aproximadament un mes) a l’aparició de simptomatologia al·lèrgica. Això és a causa que aquests medicaments no actuen sobre la reacció al·lèrgica una vegada que aquesta s’ha desencadenat sinó que eviten l’alliberament d’histamina abans que ocorri l’episodi al·lèrgic.

Immunoteràpia: En alguns casos específics, i sempre que el metge ho consideri necessari, es pot prescriure la immunoteràpia, encara que s’acostuma a reservar per a pacients amb al·lèrgies severes que no responen a la medicació habitual. S’injecten quantitats d’al·lergen progressivament superiors per induir certa immunitat cap a l’al·lergen causant. És un procés llarg i té efectes secundaris.

Perspectives a llarg termini

L’al·lèrgia desapareix per complet en alguns casos; en altres casos pot romandre, però es poden millorar molts els símptomes ^[5]. La desaparició pot succeir de manera espontània i d’altres vegades amb el tractament prescrit pel metge. En ocasions passa que alguns pacients, amb el temps, desenvolupen tolerància a la substància a què tenien al·lèrgia, i no necessiten cap precaució especial, com succeeix amb les persones que mai no han tingut al·lèrgia.

Saber-ne més

Algunes preguntes freqüents:

• Què és l’atòpia?
• Què és una reacció anafilàctica?
• L’al·lèrgia causa asma?