Per a pares mares

Dra. Marieta Fernández Cabrera
Investigadora

Els fenòmens d’industrialització i urbanització han implicat beneficis clarament evidents per a l’ésser humà, entre els quals destaquen el creixement econòmic i la millora de la salut a moltes regions del món. Així, per exemple, en la majoria dels països desenvolupats, les malalties infeccioses que tradicionalment havien compromès la salut dels nens, s’han controlat de manera molt més eficaç gràcies a la millora dels tractaments de potabilització de l’aigua i al control de la qualitat dels aliments. Com a conseqüència palpable, la mortalitat infantil ha descendit dràsticament. Tanmateix, alhora s’han originat nous riscos, entre els quals destaquen els associats a l’exposició a noves substàncies químiques, exògenes a l’organisme humà, que contaminen el medi ambient i suposen una nova amenaça per a la salut de les persones. Anualment es produeixen a nivell mundial i en grans quantitats més de 15.000 compostos químics que tenen una gran capacitat de disseminació en el medi ambient; gairebé tots ells han estat generats en els últims 60 anys i constitueixen el cens de més de 120.000 substàncies químiques de síntesi disponibles.

Algunes d’aquestes substàncies químiques tenen efecte sobre el sistema endocrí, és a dir, es comporten com hormones, alteren l’homeòstasi hormonal i originen un desequilibri en el balanç d’estrògens, andrògens, progestàgens i hormones tiroides, i deriven en els individus exposats problemes de desenvolupament i de funcionalitat dels sistemes hormonals. En referència a això, l’exposició humana a disruptors endocrins amb activitat hormonal/antihormonal podria conduir a alteracions en la salut reproductiva de l’home i podria resultar en malalties diverses que van des de les malformacions del tracte genitourinari, la minva de la qualitat seminal amb disminució de la fertilitat i una major freqüència de càncer de testicle.

La salut infantil es pot veure afectada per l’exposició a aquests compostos químics, a través de l’aire, l’aigua, la terra i els aliments. Els nens són especialment vulnerables, ja que els seus mecanismes de desintoxicació no estan completament desenvolupats i els seus òrgans estan en formació. A més, estan més exposats que els adults, ja que, per exemple, un nen menor de 5 anys consumeix de tres a quatre vegades més menjar i beu més aigua i sucs que un adult per unitat de pes corporal. Per exemple, s’ha estimat que el 50% de l’exposició a pesticides al llarg de la vida té lloc en els primers 5 anys de vida. L’exposició infantil a aquests compostos químics ha contribuït a un canvi en el patró de les patologies pediàtriques i, especialment, a l’increment en la incidència de determinades malalties cròniques. Així, avui en dia, aproximadament una quarta part de la càrrega global de malaltia pot ser atribuïda a factors ambientals i segons l’Organització Mundial de la Salut (l’OMS), els nens menors de 5 anys assumirien més del 40% de la càrrega abans esmentada. Com a conseqüència de l’exposició ambiental, la incidència de patologies com l’asma, les dificultats en l’aprenentatge, les malformacions congènites i el càncer estan augmentant en la població infantil d’Europa Occidental, de forma paral·lela al desenvolupament econòmic.

Des del punt de vista de l’origen de la malaltia, el moment de la concepció de l’ésser humà és crític, ja que l’exposició a contaminants químics mediambientals pot afectar el desenvolupament fetal i determinar l’estructuració dels sistemes i la seva funció. Les conseqüències de l’exposició primerenca no acaben amb el naixement, ja que l’efecte pot fer-se evident en els sistemes orgànics no estructurats en néixer, com el neurològic, l’immunitari o el sexual, i en òrgans i aparells ja estructurats però la funció i maduració posterior dels quals es poden veure modificats per aquestes exposicions ambientals, com és el cas de la funció respiratòria.

L’experiència adquirida en models animals i en situacions accidentals d’exposició aguda és prou concloent com per suggerir que l’efecte és molt més marcat si l’exposició ha succeït en les primeres etapes del desenvolupament. El rang d’alteracions del desenvolupament és molt ampli, igual com el número i varietat d’exposicions que poden afectar el creixement i desenvolupament físic, intel·lectual, emocional i social del nen. L’exposició pre- i postnatal a contaminants ambientals pot tenir, per tant, conseqüències tant en el naixement (retard de creixement intrauterí, prematuritat, dèficits funcionals: neuroconductuals, immunològics, reproductius), com sobre la salut en etapes posteriors de la vida, i hi ha un risc més gran de desenvolupar malalties cròniques: diabetis, malaltia cardiovascular o càncer.

Malgrat que la majoria dels processos que donen origen a aquestes patologies són multifactorials, cada vegada hi ha més evidències que estan molt influïts per factors ambientals. Així, s’ha demostrat que les exposicions prenatals i postnatals a contaminants atmosfèrics, metalls, compostos orgànics persistents o soroll s’associen amb un desenvolupament anormal de les funcions neuroconductuals, immunitàries i sexuals. La dieta, tant de la mare durant la gestació i la lactància, com la del nen durant la primera infantesa, constitueixen una de les vies fonamentals a través de les quals el medi ambient pot influir en el desenvolupament fetal i infantil des d’un doble vessant: ingesta d’aliments i aigua com a portadors de tòxics ambientals i al·lèrgens, i dieta com vehicle d’elements protectors per a la salut davant els insults ambientals. El resultat final serà l’expressió de la competència entre ambdós. En aquest context, el projecte d’investigació “Infància i Medi Ambient - INMA-” estudia el paper dels contaminants ambientals durant l’embaràs i inici de la vida, i els seus efectes en el creixement i desenvolupament infantil en mes de 3500 parelles mare-fill de diferents àrees geogràfiques d’Espanya.
(http://www.proyectoinma.org/ca_index.html)

En la majoria dels casos l’exposició a contaminants ambientals ocorre de forma inadvertida, la qual cosa implica actuar amb mesures preventives. Per tal d’abordar aquest problema emergent sota la perspectiva del principi de precaució caldria actuar amb cautela davant de la incertesa. És necessari establir un control més estricte sobre les substàncies químiques presents en el medi ambient, en els aliments i en béns de consum, millorar els sistemes d’avaluació de la toxicitat incloent els estudis de múltiples compostos químics i establir un sistema de monitoratge de l’exposició humana que es pogués fer servir per implementar mesures preventives i avaluar la seva efectivitat. Mentre es duen a terme aquests estudis i s’estableixen les relacions de causalitat que exigeix el sistema actual d’avaluació del risc, una mica de prudència seria ben rebuda. Països com ara Canadà han sabut actuar de forma precautòria i han aconsellat sobre les restriccions d’ús de policarbonat en l’alimentació infantil. El temps ens dirà quin és el preu —econòmic— d’aquesta restricció i quin és el cost/benefici —en salut— de prioritzar les accions precautòries.

(1 vots, mitjana: 5,00 de 5)  Loading ...
Per a votar has de registrar-te a “Per a pares i mares”. Registra’t!

Tags: contaminació, factors ambientals, fum, medi ambient, prevenció

Sobre Marieta Fernández Cabrera, doctora en Ciències Químiques

Aquesta entrada va ser actualitzada el 1 de maig del 2010 y està publicada a Articles. Pots seguir qualsevol resposta a aquesta entrada a través de RSS 2.0.